Please select your page
Catalan Basque Chinese (Simplified) English French German Italian Japanese Portuguese Romanian Russian Spanish

El Sokol arriba a Catalunya

Al llarg del primer terç del segle xx, determinats sectors nacionalistes catalans, lligats a moviments catòlics, varen emmirallar-se en el Sokol txecoslovac i en la seva tasca de pretesa regeneració nacional. Ja l’any 1926 es publicà a la Revista de Catalunya un article d’Henry Bidou on es descrivia la vuitena Festa dels Sokols que es va celebrar a Praga.

En aquest article, bé és cert que amb un llenguatge grandiloqüent i amb referències a la raça que avui rebutjaríem, es destacava el caràcter formatiu i cultural, els valors nacionals i la contribució al desenvolupament moral: «(…) l’espectacle és prodigiós (…) No vegeu ací altra cosa sinó homes, voluntats, masses homogènies, l’ordre d’un poble enter (…) És un raig de claror abocat damunt l’ànima complexa, llarg temps comprimida, d’una nació avui triomfant. Qui sols hi veiés exercicis de cultura física, no ho comprendria gens. Un sentit pregon els ordena, i el geni de la raça els colora amb la seva ombra i la seva llum. (…) Tals són aquests jocs. Quants d’elements hi participen! Disciplina i paciència d’un poble llarg temps oprimit; formació d’un exèrcit sense armes, l’únic que fou possible quan Viena manava a Praga; educació física elevada a la dignitat d’una doctrina i d’una fe; idealisme eslau, tendint confusament a un món millor».

En un context de forta expansió del teixit associatiu i de re-valorització de l’esport, aparegueren diversos grups esportius i culturals (Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, Palestra, Federació de Joves Cristians de Catalunya, etc.), alguns dels quals prenen com a model els Sokols txecoslovacs.

En un primer moment podem parlar, per exemple, d’una agrupació creada a Solivella(Conca de Barberà) cap al 1928, amb la denominació de «torraires» o «torres» que feien una activitat gimnàstica similar a la dels Sokols i a la que posteriorment farien els grups de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. També cal fer una referència al Club Esportiu Catalunya, car fou el primer a establir un gimnàs seguint el model dels Sokols.

A Catalunya, els falcons comencen a introduir-se de manera estable i definitiva durant els anys trenta, fonamentalment mitjançant Palestra i la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Efectivament, l’any 1930 va crear-se a Barcelona l’organització Palestra. Tenia un marcat component nacionalista, fou presidida per Pompeu Fabra i tingué com a col·laboradors altres destacats representats de la cultura a Catalunya com Jaume Aiguader, Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili. En el seu manifest fundacional s’estableix: «(…) la nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana (…) per al seu propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i es vetllar el seu interès per a totes les causes nobles». De la mateixa manera que els Sokols,Palestra no va restringir el seu camp d’actuació al terreny gimnàstic i esportiu, sinó que va endegar cursos d’història, de literatura, d’art, de llengua i també campaments de muntanya, sessions de cinema en català, etcètera, és a dir, va dur a terme una tasca important de difusió de la llengua i la cultura catalanes. A més, va establir relacions amb altres associacions de caràcter similar del País Basc, de Galícia i d’altres llocs d’Europa.

 

Tot això va dur-la a representar Catalunya a la Novena Festa Federal dels Sokols txecoslovacs l’any 1932. Val a dir que, malgrat la importància cabdal de Palestra, l’entitat que realment difongué els falcons d’una manera global i decisiva fou la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Aquest grup estava molt influït pel bisbe Torras i Bages, màxim representant del nacionalisme conservador, i es constituí sota tres eixos vertebradors: la preocupació per l’influx moral i ideològic, la catalanitat com a element distintiu i l’orientació conservadora davant els esdeveniments socials i polítics del moment. El principal impulsor dels falcons dins el fejocisme fou mossèn Albert Bonet i Marrugat.

L’any 1932 s’inaugurà oficialment el primer nucli gimnàstic fejocista, que es va nodrir de membres del Club Esportiu Catalunya. Ben aviat s’obriren altres centres al Principat: Saba Nova de Sants; Torras i Bages a Gràcia i altres grups a diverses poblacions (Ripoll, Mataró, Girona, Sant Vicenç dels Horts, Manresa, Vic, Castellterçol, Blanes o Arenys de Munt). Aquest mateix any s’organitzà la primera assemblea de l’agrupació gimnàstica i esportiva de la federació.

De l’assemblea, se’n pot destacar la segona conclusió adoptada: «Els grups procuraran establir seccions de gimnàstica, de forma que tots puguin unir-se formant una agrupació general que es dirà Falcons de Catalunya.» Dos anys més tard es va constituir el Consell Superior dels Falcons de Catalunya i es crearen els serveis de propaganda i d’administració general. En cinc anys, la federació va arribar a tenir més d’onze mil afiliats, dels quals un miler feien de falcons. L’amplitud del moviment fejocista permeté que els falcons esdevinguessin un fet popular, no només mitjançant els diversos grups de gimnàstica, sinó també dins del món excursionista. Els falcons aconseguiren una certa entitat com a manifestació o expressió cultural i certa notorietat pública i social.

El context polític, però, no va permetre un arrelament de l’obra de la federació. Aquesta no fou ben vista ni per la dreta, que la considerava separatista i massa moderna, ni per l’esquerra, que la considerava feixista (en aquest sentit cal tenir present que Albert Bonet i altres dirigents religiosos i laics d’aquest catalanisme conservador varen donar suport a l’aixecament de l’exèrcit el 18 de juliol de 1936). Finalitzada la Guerra Civil, no es va permetre la seva reorganització i va desaparèixer, així com pràcticament la totalitat dels grups de falcons apareguts sota el seu aixopluc. Només va romandre el grup de Sant Vicenç dels Horts i això fou fonamental per a la supervivència del fet falconera Catalunya, car contribuí a la creació, l’any 1942, del grup de Llorenç del Penedès. Un any després es fundà el grup de Falcons d’Ivars d’Urgell. Mentre els grups de Sant Vicenç dels Horts i de Llorenç del Penedès seguiren la manera de fer de la federació, els Falcons d’Ivars d’Urgell es caracteritzaren per un distanciament dels antics fejocistes. L’any 1959 es fundaren els Falcons de Vilafranca, que representen una variant fonamental dintre el fet falconer, car les seves particularitats s’allunyaven del caràcter eminentment gimnàstic.

A la dècada dels setanta naixeren noves colles: l’any 1972, Falcons de Vilanova i la Geltrú; l’any 1973, Falcons de Sitges; l’any 1975, Falcons de Cubelles i l’any 1979, Falcons de la Ràpita. Tots aquests grups segueixen fonamentalment el model vilafranquí. No totes aquestes colles han aconseguit sobreviure. Moltes han plegat i n’han aparegut d’altres. Així doncs, l’any 1986 apareix una colla a Ascó, l’any 1988 als Monjos, el 1992 a Sant Sadurní d’Anoia i el 1996 a Puigdàlber. La majoria d’aquestes colles foren creades per antics membres de les colles de Vilanova, de la Ràpita o de Vilafranca.

Cal destacar la definitiva implantació del fet falconer a l’àrea del Penedès i el pes específic que alguns dels elements culturals més arrelats de la zona, com ara els castells, han tingut sobre les colles de falcons. Durant els anys seixanta i setanta s’ha produït la incardinació definitiva dels falcons dins l’àmbit festiu i un distanciament definitiu respecte de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. En l’actualitat hi ha onze colles: Llorenç del Penedès, Vilafranca del Penedès, Piera, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Castellcir, Malla, Riberal, Vallbona d’Anoia, Capellades i Vilanova d’Espolla. D’ençà de la seva introducció al Principat, els falcons han adoptat i adaptat formes diverses. Si bé hi ha un fil conductor que uneix les primeres manifestacions amb les colles actuals, aquestes no són idèntiques a les que conformaven Palestra o la federació

Al llarg d’aquest període, els falcons han fet seus elements d’altres manifestacions afins, com l’ús de les faixes o dels mocadors, l’adopció de terminologia castellera, o la realització de certes construccions pròpies d’altres grups (per exemple, la torreta de la Muixeranga d’Algemesí) o l’acompanyament musical de les gralles i els tabals.

 Amb el suport de

                                              FECPTBV2            

UA-23813345-1